Выбор критиков «Quadern» к Сант Жорди 2025

В преддверии Сант Жорди необходимо упорядочить литературные новинки.

Чтобы облегчить выбор книг, сотрудники и критики «Quadern» составили список названий, на которые стоит обратить внимание. Ниже представлена подборка из 70 работ, разделенных по жанрам: от каталонской, испанской или зарубежной прозы до поэзии, классики, комиксов, музыки, детской и юношеской литературы, а также гастрономии.

Narrativa en català

Narrativa en castellà

Narrativa traduïda

Poesia

Clàssics

No-ficció

Llibres per entendre el món d'avui

Història

Còmic

Infantil i juvenil

Best-sellers

Teatre

Música

Gastronomia

Narrativa en català

Per Ponç PuigdevallPortada de 'La promesa dels divendres', de Rafa Lahuerta Yúfera.La promesa dels divendresRafa LahuertaDrassana. 238 pàgines. 21,95 eurosUna nit del 1988, un noi de disset anys, introvertit i immers de ple en els malentesos que l’instint de la soledat crea en la imaginació moral d’un adolescent, amb bastantes nafres obertes —el pare té càncer, el germà ha nascut amb carències cognitives i la mare és “una dona cartesiana, germànica, entregada al mètode infal·lible de la responsabilitat i la faena ben feta”—, coneix una noia i, amb l’embriaguesa de l’eufòria, s’enamora d’una manera desbocadament romàntica. Anys a venir, aquest noi —Rafa Lahuerta (València, 1971)— trobarà la pau mental gràcies a la seva vocació literària i seduirà milers de lectors amb una novel·la titulada Noruega (2020). Ara, en aquesta novel·la confessional que és La promesa del divendres, recuperarà aquell moment al·lucinat en què la tensa il·lusió del desig li va trastornar la vida sencera deixant-li com a ferida oberta una adolorida melancolia nerviosa.

A La promesa dels divendres, Rafa Lahuerta fa una anàlisi introspectiva portentosa per delimitar com era i què volia aleshores i per fixar de quina manera el passat esdevé present i el present il·lumina “un altre territori literari: esta confessió”. I llegim aquesta confessió, una fantasia inesgotable enamorada de la paraula on es mescla l’heroic i l’antiheroic, el líric i el vulgar, la ferocitat i la delicadesa, el drama i la comicitat, i agraïm la força amb què l’autor hi combina els dos eixos que l’alimenten. D’una banda hi trobem la desconcertant història d’amor que l’origina i el fet que una inesperada filigrana compositiva enlaira l’ansietat i la tristesa cap uns alts cims emotius; per l’altra, hi trobem els passatges estremidors, fets d’il·luminacions seques, amb què el narrador evoca el declivi físic i el sofriment callat del pare, o les aparicions estel·lars de la mare, inassequible sempre al desànim, o la presència silenciosa del germà. I per damunt d’aquestes dues línies, Rafa Lahuerta en situa una altra que domina el llibre, subjugant en la seva bellesa i que a vegades sembla suspesa fantàsticament en el temps, a la manera d’un paisatge mític o llegendari: el paisatge urbà de la ciutat de València, com si la mirada obliqua dels melancòlics al·legoritzés la realitat.

Conjur contra les adversitats catastròfiques i contra les neurosis particulars, pletòric de vitalitat, partidari de la tendresa i la compassió, reivindicació de l’escriptura com a font de curació i de serenitat, elogi de la comprensió i l’afecte cap als altres, explosió de talent estilístic i d’imaginació narrativa, La promesa dels divendres és un prodigi de llibre.> Llegeix la crítica sencera de Ponç PuigdevallPortada de 'Sau', de Ferran Garcia.SauFerran GarciaMales Herbes. 389 pàgines. 20,90 eurosSau és una novel·la que té la preciositat de l’estranyesa. Ens parla de la relació de l’ultramon amb els vius i, a la inversa, de les alegries de les morts dictades, de la fatiga i l’energia concentrada en el pes dels avantpassats, del dolor de la culpa, i, sobretot, dels instants de vida d’alguna presència invisible, com si la veu narradora de Sau pertanyés a un fantasma. Ferran Garcia és un devot dels horrors escrits amb calma i alhora un entusiasta de la benignitat de la mirada tranquil·la, i les seves frases contundents i fatals gairebé sempre aconsegueixen estremir, ja sigui per l’elevada atrocitat dels danys que sofreixen els personatges, ja sigui perquè l’ànima de la cosa més comuna adquireix la irradiació de la bellesa.> Llegeix la crítica sencera de Ponç PuigdevallPortada de 'La dolçor de viure', de Joan Todó.La dolçor de viureJoan TodóLaBreu Edicions. 175 pàgines. 15 eurosEn els contes reunits a La dolçor de viure hi predomina l’observació precisa i detallada per damunt dels ornaments imaginatius, el destí inapel·lable dels fets s’imposa al món abstracte de la idea, i es prefereix seguir la conducta dels personatges que no pas analitzar-la: Joan Todó es fixa en els petits moments de les vides petites, i a cada conte narra una situació concreta que, pel seu caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema fulgurant de la condició humana. La prosa de Joan Todó es converteix en un goig per a l’oïda, la seva meticulosa habilitat per construir la solidesa de cada conte, com si els cronometrés, sedueix, i la sua agudesa perceptiva inocula unes impressions sensorials d’enorme plasticitat.> Llegeix la crítica sencera de Ponç PuigdevalPortada de 'El cos invisible', de Núria Perpinyà.El cos invisibleNúria PerpinyàLa Magrana. 275 pàgines. 21,90 eurosEl cos invisible és una enginyosa variant de L’Odissea en què les peripècies d’Ulisses es converteixen en una meteòrica aventura fantàstica a l’interior d’un cos protagonitzada per una molècula, de nom Ubis. L’audàcia de Núria Perpinyà és il·limitada, i si dirigeix amb tant d’encert el viatge de l’heroic protagonista es deu, sobretot, a l’abundància del joc hiperbòlic, dut fins a l’extrem d’evaporar-se en l’inefable, a les minucioses descripcions de les belleses i les lletjors dels secrets de l’interior humà, a la successió sense treva, en fi, de les metàfores extravagants i grotesques que atorguen substància i riquesa a l’elemental simplicitat del fet extern de les aventures, sempre vitals, vivaces, espontànies i feliçment inventives.> Llegeix la crítica sencera de Ponç PuigdevallPortada de 'Dolça a la torre de fang', de Antonio Veciana.Dolça a la torre de fangAntoni VecianaLa Segona Perifèria. 185 pàgines. 18,50 eurosDolça a la terra de fang és un conte oral i meravellós on se celebra aquell art arravatat d’explicar històries. A Antoni Veciana el que li interessa no és tant la mania pedagògica de la Història com la furibunda vitalitat de les històries minúscules que es forgen al seu voltant i versionar, per exemple, aquella llegenda europea elèctrica i vesànica anomenada El cor devorat. En un món medieval amb castells i corts sofisticades, amb cavallers, dames i trobadors, vet aquí que ens trobem amb un acte involuntari de canibalisme perquè Ramon Berenguer III, un marit enganyat, mata l’amant de la seva dona, li treu el cor, demana al cuiner que el guisi de la millor manera possible, i fa que ella se’l mengi.> Llegeix la crítica sencera de Ponç Puigdevall

Narrativa en castellà

Per Nadal SuauPortada de 'Todo empieza con la sangre', de Aixa de la Cruz.Todo empieza con la sangreAixa de la CruzAlfaguara . 224 pàgines. 19,90 eurosLa nova novel·la d’Aixa de la Cruz (Bilbao, 1988) arrenca amb un aire generacional o d’època tan fort que, d’alguna manera, un tem que tot sigui massa conegut, o millor, massa recorregut per massa altres autores a més de la mateixa De la Cruz. Hi tenim una protagonista intensa fins a la malaltia que es fa les ja inevitables (si bé del tot pertinents) preguntes sobre l’amor i les formes de traduir-lo en vincles que superin la monogàmia, el desig sexual no normatiu i els seus impactes en el cos, la precarietat postuniversitària, les relacions maternofilials, etc. I tot flueix amb intel·ligència i veritat, sí, però alimentant una inquietud: ens bastarà tot això, aquesta vegada, a les lectores?

Llavors, es produeix un gir que no serà definitiu per a la trama (l’ingrés en un convent, ni més ni menys!), però que sí que transforma definitivament el llibre, portant-lo a un terreny d’anhel místic que lateralment també permet analogies molt sucoses amb l’obra d’altres autores actuals (Begoña Méndez, Sabina Urraca, Rocío Collins...), però que és tractat per De la Cruz amb una transparència i una puresa admirables i molt particulars, a banda que l’escenari literalment religiós d’aquests passatges sí que és prou insòlit en la narrativa contemporània. A partir d’aquí, Todo empieza con la sangre avançarà cap a un final acollidor, esperançat i (fora la por a dir-ho clar!) bell.

Algú ha escrit que l’anterior novel·la de l’autora, Las desheredadas, parlava d’allò que ens emmalalteix en la societat d’avui, mentre que la nova gira la mirada cap a allò que eventualment ens podria guarir i salvar. M’agrada aquesta idea, que d’alguna manera es veuria reforçada per la referència constant de la sang com a transmissora d’informació afectiva, des del part ple de fluids empastifant el cos del nadó fins al ritual romàntic de dues mans que es tallen amb un ganivet per mesclar la substància vermella.

De tota manera, potser aquestes línies que dedico a la novel·la sonarien massa abstractes si no parlés de Violeta i Paul, la protagonista del llibre i el seu amant etern, els dos pols d’una història precio­sa que s’emmiralla en Cims borrascosos d’Emily Brontë i representa la possibilitat de desafiar les etiquetes socials, els via­ranys perversos a què ens condueix la vida, les ferides pròpies i dels altres que es creuen amb nosaltres, els avatars de la memòria, la distància. En un món com el nostre, amenaçat sobretot pel cinisme i la por a les paraules nobles, Todo empieza con la sangre abraça una fe commovedora en l’amor.> Llegeix la crítica completa de Nadal SuauPortada de 'Te siguen', de Belén Gopegui Durán.Te siguenBelén Gopegui DuránRandom House. 304 pàgines. 19,85 eurosPoc a poc, a mesura que el temps exerceix el seu paper, es fa més plausible que Belén Gopegui Durán (important, el gest recent d’afegir el llinatge matern a la seva signatura) hagi estat la narradora espanyola més influent (entre altres narradores) de les dues o tres darreres dècades. Fou ella qui obrí camí a la repolitització del gènere novel·la i també qui ha experimentat amb més audàcia a l’hora de convertir conflictes contemporanis en trama. Te siguen és conceptualment un thriller (no el primer seu, per cert), però farem bé d’entendre’l més aviat com l’encreuament d’una novel·la d’idees amb una de personatges. Els criminals: la IA, els algoritmes. Els herois: els vincles perdurables.> Llegeix la crítica completa de Domingo Rodenas de MoyaPortada de 'Oposición', de Sara Mesa.OposiciónSara MesaAnagrama. 232 pàgines. 18,90 eurosSara Mesa és una escriptora amb bon ull a l’hora de plantejar escenaris ambigus i incomoditats quotidianes, però potser fins ara no sabíem que pot moure’s molt bé en el llindar del sarcasme. Ho demostra a Oposición, una novel·la que s’acosta a un dels grans mites aspiracionals dДжерело новини, la funció pública, com a excusa per parlar d’incomunicació, horitzons vitals malmesos i, sobretot, les dificultats d’acostar-nos els uns als altres per establir complicitats, lleialtats, estratègies comunes. Sense ser un llibre humorístic, resulta complicat no intuir un somriure tèrbol al rostre de l’autora quan decideix prestar el seu propi nom a la protagonista abans de llançar-la a la roda opositora.> Llegeix la crítica completa d’Andrea ToribioPortada de 'Diario de campo', de Rosario Izquierdo.Diario de campoRosario IzquierdoAlianza Editorial. 152 pàgines. 15,10 eurosHeus aquí una autora que fins fa poc havia passat desapercebuda, potser perquè la seva literatura tan propera al carrer no es deixa encabir en corrents delimitats pel mercat. Diario de campo no és una novetat, sinó el debut d’Izquierdo l’any 2013, recuperat per Alianza aprofitant la ressonància de la magnífica Passion Nails (2024). El títol és perfecte per a aquesta crònica d’una sociòloga que cada dia es desplaça a la perifèria d’una ciutat andalusa per entrevistar-se amb dones desposseïdes de gairebé tot. Entre el dietari, l’assaig i la narrativa realista, una dècada després la relectura del llibre ens permet establir una genealogia per a malestars no tan sols vigents, sinó agreujats.Portada de 'Las iras', de Pilar Adón.Las irasPilar AdónGalaxia Gutenberg. 160 pàgines. 17 eurosL’únic llibre de relats que proposo té com a eix vertebral, a més de la condició femenina dels seus personatges, una preocupació pels terrenys més foscos de l’experiència humana: ira, odi, rancúnia, por, violència, fugida, atac. Adón, que va ser (i encara és) poeta abans que narradora, sembla submergir les paraules en un fang primordial, genesíac, que immediatament esquitxa les divuit dones que a Las iras desafien les convencions socials, sempre en marxa cap a horitzons que semblen més interiors que exteriors, més minúsculs que grandiosos, i que no sempre s’arriben a albirar. El llibre és d’una bellesa desassossegada i (per descomptat!) hi surten mares i filles. Relat preferit? ‘Primera sangre’.

Narrativa traduïda

Per Anna Maria IglesiaPortada de 'Shy', de Max Porter.ShyMax Porter. Traducció de Marc RubióL’Altra Editorial. 128 pàgines. 17,95 eurosDavant d’un llibre de Max Porter (High Wycombe, Regne Unit, 1981) no se sap mai què es pot esperar. Amb Shy, potser la seva millor obra fins ara, Porter ens sorprèn i ens descol·loca. Els seus textos no admeten etiquetes. Per això parlem de textos, perquè la pregunta que sorgeix és la mateixa que li va fer la seva editora després de llegir el seu primer manuscrit: què és això? La pregunta torna quan intentem definir Shy. Una novel·la? Un conte? Una narració o un llarg poema narratiu? Potser un assaig narratiu amb un ritme poètic? Totes aquestes etiquetes ens poden servir per definir Shy, tot i que cap ni una esgota el nou treball de Porter. Potser podríem definir l’autor britànic com un escriptor per al qual l’escriptura és experimentació, i en part ho és, però només en part. Perquè Shy no és un artefacte, ni tampoc un simple exercici d’estil. L’estil és fonamental per a Porter, però ho és per allò que amaga al darrere. Torrencial i rítmic, bell i violent, dolorós i lluminós, la veu de Shy, el protagonista, són records confusos.

És l’any 1995 i Shy té setze anys. Es troba en un centre de rehabilitació per a menors problemàtics i a les seves espatlles carrega un passat de droga, sexe violent, robatoris, destrosses i violència física. En el seu monòleg s’interposen les veus dels altres: discussions familiars, converses amb els amics, els mestres de l’escola d’on s’ha escapat més d’una vegada, les consells dels terapeutes i les paraules d’aquells que van patir la seva violència. Al text de Porter parla Shy i parlen tots, per això els canvis de registre i, fins i tot, de ritme. Amb aquesta polifonia, l’autor aconsegueix parlar d’una generació de nois adolescents, amb el seu masclisme i la seva homofòbia, amb la seva ràbia per i contra tots. Shy és incapaç de sentir empatia pels altres, però tampoc ningú sembla sentir-ne per ell. Tancat i medicalitzat, però sense que ningú es preocupi per entendre’l, i entendre’l a ell és entendre molts adolescents als quals la societat dona per perduts. Amb la seva ràbia, Shy és honest, però està atrapat per la culpa; tanmateix, la culpa no és només seva i, a través de les veus entrecreuades, Porter aconsegueix retratar tots els altres “culpables”: una societat que ha perdut l’empatia, una societat que castiga però que no vol comprendre, potser per no haver d’assumir cap responsabilitat.> Llegeix el reportatge de Tommaso Koch Portada de 'Shy', de Max Porter.La ciutat de les il·lusionsUrsula K. Leguin. Traducció de Blanca BusquetsRaig Verd. 336 pàgines. 22,90 eurosPublicada el 1967, aquesta novel·la, amb la qual l’autora tanca la trilogia Hainish, és d’extraordinària actualitat. A través del protagonista, un home sense memòria, Leguin reivindica la memòria com a consciència crítica i com a element indispensable per constituir-nos individualment i col·lectiva. La memòria salva de les mentides del poder. L’altre gran tema és el perill de les mentides, instrument amb el qual el poder es protegeix i es perpetua. La veritat es converteix en una il·lusió i la tecnologia esdevé una eina al servei de la vigilància i de les falses il·lusions. I la primera falsa il·lusió és el progrés tecnològic, que emmascara el retrocés com a societat. Leguin demostra un cop més que la ciència-ficció és absolutament realista.

Els adeus impossiblesHan Kang. Traducció d’Hèctor Bofill i Hye Young YuLa Magrana. 336 pàgines. 21,9 eurosPortada de 'Els adeus impossibles', de Han Kang.Traslladada a l’hospital de Seül, la Inseon escriu a la seva amiga Gyeongha demanant-li que vagi fins a l’illa de Jenju, on viu, per fer-se càrrec del seu periquito. És només el punt de partida d’una novel·la on la trama no és el més rellevant. La premi Nobel parla de violència i amistat, de memòria i de pervivència de les ferides. Per un costat, la massacre de l’illa de Jenju el 1948, on van morir 30.000 persones; per l’altre, les ferides d’aquella tragèdia en la família de Jenju i en Jenju, que pateix grans dolors. De dolors, tot i que no físics, també en pateix la Gyeongha. Entremig hi ha l’amistat, molt més que una relació o un sentiment. És transformadora a escala individual i col·lectiva. És, amb la memòria, la resposta a tota forma de violència, també política.> Llegeix la crítica de Berna González Harbour Portada de 'Trist tigre', de Neige Sinno.Trist TigreNeige Sinno. Traducció de Marta MarfanyAnagrama. 248 pàgines. 19,90 eurosSinno mira el mal de cara i el converteix en un llibre excepcional: Trist tigre és una autobiografia assagística i, alhora, un assaig autobiogràfic. Sinno barreja els dos gèneres (autobiografia i assaig) per parlar així dels abusos que va partir per part del seu padrastre quan era una nena de set anys i, alhora, s’endinsa a analitzar la naturalesa dels abusos, que, afirma l’autora, són l’expressió d’un desig de poder, control i submissió. Amb un estil sobri i recolzant-se en el concepte de Hannah Arendt de la banalitat del mal, indaga en els abusos sexuals infantils com a expressió màxima del mal (i d’on venen), i com encara estan protegits per un silenci que moltes vegades és conseqüència del sentiment de vergonya de la víctima i de l’entorn.> Llegeix el reportatge d’Álex VicentePortada de 'James', de Percival Everett.JamesPercival Everett. Traducció de Jordi Martín LloretAngle Editorial. 344 pàgines. 23,90 eurosEverett firma una grandíssima novel·la. És molt més que una reescriptura de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain. James és una reescriptura, però sobretot és una relectura de l’obra de Twain des de la mirada de Jim, l’esclau que s’uneix a Huck en el seu viatge pel Mississipi. Per a Jim aquest viatge no és una aventura, com diu Huck, és un viatge ple de violència vers la llibertat, que té un preu. Gran lector, Jim reflexiona a partir de Voltaire i Locke entorn de l’esclavitud. L’escriptura li permet construir-se com a subjecte en un país on és considerat una propietat. El viatge és un recorregut per un territori geogràfic, històric i cultural d’un país construït i assentat a partir de la preeminència d’una part de la població i de l’exclusió de l’altra.> Llegeix la crítica de José Ovejero

Poesia

Per Manuel CastañoPortada de 'Llum enemiga', de Valentí Puig.Llum enemigaValentí PuigPagès Editors. 88 pàgines. 13 eurosDes del remot Bosc endins (Quaderns Crema, 1982), un conjunt de reflexions multifacètiques que combinen els records, la literatura i la política, l’obra de Valentí Puig (Mallorca, 1949) ha alternat l’assaig sobre qüestions d’actualitat, la crítica literària, el dietarisme, la narrativa i, esparsament, la poesia —aquesta sempre en català. Entrevistat en el llibre d’Ignacio Peyró La vista desde aquí (Elba, 2017), explica: “A veces paras una novela porque un poema se está agazapando en un rincón; en otros casos, te queda colgado un poema porque hay un personaje que asoma por la ventana de una novela en ciernes”. Els seus poemes tant poden plasmar una escena anodina en un carrer de Palma o una plàcida conversa entre amants, com fer un elogi de Churchill i un altre de Joan Pau II. Sempre hi ha la intenció de fer judicis que en general contrasten amb el relativisme moral, l’enginyeria social i el vaivé de consignes oficials del nostre temps. En tots els seus escrits, també en la poesia, subjau una saviesa ancestral: el respecte pels vells costums, la continuïtat i la real politik. Això té un reflex en l’escriptura. A Bosc endins, diu: “La bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és”. Reflectir la realitat mirant d’abastar-ne la complexitat, sense fer jocs de mans, és un objectiu prou ambiciós.

Llum enemiga és el desè recull de poemes que Puig ens ofereix, al marge de premis. Els poetes volen, diu Horaci, “aut prodesse… aut delectare”. En el seu cas, preval el prodesse, dir l’útil de la vida per sobre del dolç. Prescindeix de la mètrica i procedeix per acumulació d’elements entorn d’una situació; frases breus, descriptives, rotundes, sense compassió; amb un estil assertiu i adjectius precisos. Com deia a Altes valls (Proa, 2019): “Que siguin temps tan demòtics obliga a fer-nos emfàtics”. Si alguna cosa s’ha accentuat a Llum enemiga és el sentiment de desemparança. Fins i tot en uns quants poemes apareix la teodicea (el problema del mal en el món i el Déu que ho permet): “Déu no va fer el món perquè fos plausible, ni ens blinda l’ànima quan les forces del mal furguen ben endins”. I també s’hi ha accentuat el pessimisme antropològic: “Tots encara anem a les fosques i, si de cas lliures, per sempre ben esporuguits”, i és que “la vida no ensenya res”. Alguna cosa ensenyen, o conviden a pensar, poemes com aquests, que venen a ser com notes a peu de plana de la vida.Portada de 'Poesía de Guerra'.Poesia de guerraDiversos autorsEditorial Base. 168 pàgines. 17 eurosL’any 1938, els Serveis de Cultura al Front, de la Generalitat de Catalunya, dirigits per l’editor Josep Janés i Olivé, van publicar deu números d’una revista, Amic, i cinc llibres, orientats a elevar la moral dels soldats catalans, en plena Guerra Civil, quan ja semblava perduda. Un d’aquests llibres reunia 48 poemes decididament bèŀlics, de 26 autors; com diu el pròleg: consagrats, primicers i absolutament desconeguts. Hi trobem Pere Quart, Ferran Soldevila, Bartra, Esclasans, C. A. Jordana… Encara que té més importància històrica que literària, sembla una reedició ben oportuna, ara que ens parlen tant de rearmament, o d’invertir en seguretat, els mateixos que fa quatre dies cridaven “No a la guerra”.Portada de 'Una falena als dits', de Julia Hartwig.Una falena als ditsJulia Hartwig. Traducció de Xavier Farré.Salze Editorial. 132 pàg. 18 eurosApareix una antologia d’una de les poetes poloneses més importants del segle XX, que va patir tant la invasió nazi com la soviètica. Julia Hartwig (1921-2017), filla de pare polonès i mare russa —”he de dir que vaig néixer en una mena de punt de trobada de les diagonals que creuaven Polònia”, va viure a Lublin i Varsòvia, excepte als anys setanta, que es va instaŀlar a Amèrica. Dedicada a la docència universitària i a la traducció, la seva obra rep una gran influència de la literatura francesa, d’autors com Apollinaire i Gérard de Nerval. “Accepto el món visible amb tot el que té de riquesa i d’amenaça”, i la imatge que ens en fem “ens transporta de la manera més extraordinària a una esfera invisible”.Portada de 'La policía irà de bòlit', de Enric Casasses.La policia irà de bòlitEnric CasassesDocuments Documenta. 232 pàgines. 23.90 eurosEl subtítol és: “Poemes i notes disperses escrits el 2018-19 des de dins de l’ona expansiva de l’un a zero”, o sigui del que la premsa en diu l’1-O, és a dir, el primer d’octubre del 2017, culminació que havia de ser de l’iŀlusionant Procés i va ser inici de l’onada de frustració actual. Descartada l’èpica i massa aviat per l’elegia, la lírica catalana ha prestat poca atenció a aquells esdeveniments. Casasses els pren de punt de partida per fer un altre àlbum multiforme, entretingut i inspirador d’ampli abast que, rere la sornegueria habitual, transmet una decepció amarga. Entre el centenar i mig de textos destaca aquest clam: “Els catalans, de castellans, ni ho foren / ni se’n faran, per hòsties que ploguin”.Com l’oculta flor d’un cactusGemma Casamajó i SoléQuaderns Crema. 128 pàgines. 14 eurosPortada de 'Com l'oculta flor d'un cactus', de Gemma Casamajó i Solé.Després de Domèstica maragda (2022), dedicat a la llar, on la feminitat neix, es desenvolupa i iŀlumina els qui hi conviuen —”¿Qui no estima la bondat del món que ha trobat el lloc en aquesta casa?»—, Gemma Casamajó ofereix ara un altre recull, aquest dedicat al fet de ser mare —”¿Les humanes venim al món amb un paisatge a dins?”. Hi descriu tota la cruesa biològica que implica, les sensacions i sentiments que desperta, les ganes de tenir fills i les de no tenir-ne, la fecundació in vitro, la perimenopausa, la gestació subrogada, l’avortament… múltiples aspectes de la maternitat que esdevenen poemes farcits d’interrogants, delits i imprecacions.

Clàssics

Per Gonzalo TornéPortada de 'L'edat de la innocència', de Edith Wharton.L’edat de la innocènciaEdith Wharton. Traducció de Marta Pera CucurellViena. 376 pàgines. 26 eurosFa ja una pila d’anys (fins ben entrat el segle XIX), la literatura dels Estats Units estava mancada de forma, de temes i d’un estil propi. Henry James va ser el primer que va enviar compatriotes imaginaris als salons-rebedors on decideixen la seva sort les personatges de Balzac o de Stendhal, per comprovar les contrastos entre la innocència acabalada dels ciutadans de Boston o de Nova York amb l’astuta decadència de las marquesas francesas y los condes italianos. Edith Wharton (Nova York, 1862 - Saint-Brice-sous-Forêt, 1937), a la seva manera més audaç (i per descomptat molt més feroç), va traslladar els salons europeus als Estats Units i, una vegada i una altra, va escriure esplèndids i tètrics retrats d’una societat sense un art ni unes maneres polides pels segles, però que reservava a les dones un paper de nines subjectes a unes estrictes regles puritanes en les quals ningú creia, malgrat que la transgressió imposava càstigs terribles.

Potser la principal audàcia de Whar­ton va ser deixar solts en novel·les d’aparença realista (on podem donar per fet que els protagonistes comprenen i s’adapten a l’entorn) personatges arquetipus (com el gelós de les comèdies o el pallasso que només sap posar-se trist) condemnats a comportar-se una vegada i una altra de la mateixa manera amb independència de les circumstàncies. Així, Lily Bart es destrueix perquè no sap com desfer-se dels escrúpols en una societat on s’espera un assentiment hipòcrita als principis socials, i Undine Spragg arruïna els que l’envolten, incapaç de sortir de la coqueteria egoista que els seus pares i marits li han transmès com el comportament propici per a una dama. En satisfer amb exactitud el que s’espera d’elles en públic, precipiten la tragèdia: el que els homes fan amb les dones és terrible, i el que les dones fan amb els homes és terrible, per a Whar­ton la guerra de sexes assegura la mútua insatisfacció.

A L’edat de la innocència, Wharton situa per primera vegada un home en el centre de la teranyina per forçar-lo a fer un tria entre la dona de món i la dona innocent, la vida dissoluta o una existència com Déu mana, entre la dona que l’enamora i la dona que l’esgotarà. Newland (convé assaborir la ironia del cognom) és prou lúcid per entendre l’elecció: una existència àtona i correcta, o una altra de plena d’estímuls i bellesa. Què decidirà? Complirà el seu compromís amb l’ocellet obedient, o farà un cop de cap com la comtessa divorciada? L’elecció sembla clara, però convé no menysvalorar els poders de la innocència, de la terrible i tirànica innocència.Portada de 'Orestea', de Èsquil.OresteaÈsquil. Traducció d’Eloi Creus i Miquel DesclotLa Casa dels Clàssics. 216 pàg. 19 eurosDe les profunditats del temps emergeix l’Orestea: l’única trilogia clàssica conservada. Escrita amb un estil aspre i tan antic com els segles, compareixen aquí tots els elements que avui associem al gènere: les premonicions, el cor, la destrucció familiar, el càstig sense esperança… per teixir una atmosfera opressiva que ens deixa la gola plena de sang. La història dramatitza el retorn d’Agamèmnon de la guerra de Troia, l’enfonsament de la seva estirp i una sèrie de crims de sang que alimenten una seqüència interminable de venjances. Però acaba d’una manera lluminosa: amb la institució d’una justícia que promou la reparació i que considera el perdó.> Llegeix la crítica sencera de Jordi LlovetPortada de 'Làvia Harris', de Willa Cather.L’àvia HarrisWilla Cather. Traducció d’Esther TalladaCal Carré. 192 pàgines. 14,50 eurosLa conquesta de l’oest, del sud i dels oceans és un dels grans temes de la literatura dels Estats Units. Melville, Faulkner o McCarthy ens han exposat terribles i fascinants orgies de sang i destrucció, on la jove i atractiva democràcia es commovia massacrant balenes o indígenes. El revers d’aquesta història és la dels immigrants que van arribar a les dures terres dДжерело новини per, a base d’esforç, fer-les cultivables. Cather és una mestra d’aquesta èpica discreta, i L’àvia Harris recull els seus millors talents: descripcions magnètiques del llenguatge, el teixit d’una comunitat i el temperament d’una dona que no es resigna a un destí que no demani millorar les condicions de vida dels veïns.Portada de 'Nicholas Nickleby', de Charles Dickens.Nicholas NicklebyCharles Dickens. Traducció de Carles Llorach-FreixesAdesiara. 1.168 pàgines. 45 eurosQui no coneix Charles Dickens? Qui no s’ha divertit i emocionat amb les cabaloses històries de Charles Dickens? Qui no coneix el Londres de les xemeneies, l’smog, els pubs i los llums de gas sobre l’oliós Tàmesi? Bandegeu Dickens de les vostres lectures i bandejareu tot un món. Nicholas Nickleby és una novel·la de transició entre la comicitat desfermada de Pickwick i la seva primera obra mestra: David Copperfield, però alcem la veu tots junts: algunes transicions són esplèndides! Una denúncia sobre les condicions de vida en els internats, una galeria infatigable de personatges, una aposta per les casualitats com a motor de la ficció… tot aixó trobarem a Nicholas Nickleby.

Poesia completaEmily Dickinson. Traducció de Jaume BosquetEdicions de 1984. 1.168 pàg. 28,90 eurosPortada de 'Poesia completa', de Emily Dickson.Quina història, la d’Emily Dickinson, no us sembla? La poeta més penetrant i suggestiva dels Estats Units, la més influent, és també la més enigmàtica: pràcticament no va publicar en vida cap dels seus poemes, teixits com a cartes secretes, símptomes d’aquests escrúpols del cor que només es confessen a altes hores de la nit, davant la divinitat o la poesia. Però que ningú esperi una intimitat familiar, confortable, que referendi el nostre sentit comú. Dickinson sembla decidida a pensar-ho tot per primer cop, amb subtilesa inèdita i densitat cognitiva, que combinen el precís amb l’abstracte i el mundà amb pressentiments de transcendència: condensant-se en unes atmosferes úniques, al límit de la descripció.

No-Ficció

Per Joan BurdeusPortada de 'Presència d'una absència', de Ferran Sáez Mateu.Presència d’una absènciaFerran Sáez MateuPublicacions de l’Abadia de Montserrat. 176 pàgines. 16 eurosConstatar un retorn de l’espiritualitat que ningú s’esperava en los nostres temps és una cosa, però explicar què té de nou i què té d’etern retorn del de sempre, què és una moda i què un canvi epocal, fins i tot què se’n pot aprofitar i què convindria llençar a les escombra­ries, tot això és molt més complicat i encara està per fer. A Presència d’una absència, el filòsof Ferran Sáez (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964) ho assaja. Parlem del sentit més noble de l’assaig, aquell que li va donar Montaigne per referir-se a una manera d’escriure que s’assembla més a pensar en veu alta que a presentar certeses dissecades, que pren l’experiència de l’autor com una matèria primera vàlida per a la reflexió de categoria, i que crea un espai íntim amb el lector per conversar-hi des del dubte i la humilitat. Amb una prosa finíssima i un doll infinit d’intel·ligència admirada pel món, Ferran Sáez ha signat un llibre que és com un matxet per desbrossar un camí difícil, però important. Llegir-lo dona aquell plaer de travessar boscos fondos i arribar a una clariana.

Tan clar és Sáez que s’atreveix a comprometre’s amb una definició d’espiritualitat que servirà per a tot el llibre: “Per ‘espiritualitat’ entendrem qualsevol vivència o apel·lació a una realitat no material connectada amb la idea de transcendència”. És aquest èmfasi en la transcendència, en el més enllà, el que serveix per caracteritzar allò que separa l’espiritualitat que interessa a Sáez de “les infinites formes contemporànies de culte a l’emoció, el mindfulness, el ioga desconnectat dels seus orígens, el ‘creixement personal’ amb tocs espirituals, etc.”, que són immanents, és a dir, que no consideren que la possibilitat del sentit de l’existència pugui venir d’una font genuïnament i irremeiable fora de nosaltres mateixos.

Meitat història de les idees sobre l’espiritualitat del segle XX, meitat meditació atemporal sobre la nostra manera de relacionar-nos amb els límits de la condició humana, la gràcia de Presència d’una absència és que pren partit per una forma d’espiritualitat en tensió molt productiva amb l’extrem postmodern “ni tot canvi implica un progrés ni tot progrés està associat per força a un canvi” i l’extrem reaccionari “un conservadorisme que ni tan sols ha aconseguit conservar és un fracàs en tota regla, a banda d’una irrisió”. Ara que l’espiritualitat contemporània sembla ofegada entre aquestes dues formes d’espiritualitat en pilot automàtic, Ferran Sáez ens dona distincions i vocabulari perquè la del sentit torni a ser una pregunta intel·ligent.> Llegeix la conversa amb Pau Luque Portada de 'La servitud dels protocols', de Ingrid Guardiola.La servitud dels protocolsIngrid GuardiolaArcàdia. 376 pàgines. 25 eurosA l’establishment li agrada plantejar l’auge de l’extrema dreta com un xoc entre autoritarisme i democràcia, però el problema podria ser que els ciutadans han arribat a la conclusió que el paquet que oferien el centre i l’esquerra convencionals es caracteritzaria millor com una burocràcia, i la realitat d’un govern popular ja fa dècades que s’ha esvaït. A La servitud dels protocols, Ingrid Guardiola offreix un espai perquè la lluita contra el malestar burocràtic no se l’apropiï una dreta cínica i perquè l’alternativa no quedi en mans d’un progressisme buit. Una operació de crítica cultural benjaminiana de primer ordre per entendre la reciprocitat entre problemes estructurals, polítics i psicològics.> Llegeix la conversa amb Pau LuquePortada de 'L'escrita', de Perejaume.L’EscritaPerejaumeL’Altra Editorial. 320 pàgines. 21,90 eurosAmb un recull de proses assagístiques que són poètiques perquè tematitzen l’experiència poètica, a L’Escrita Perejaume torna a fer el mateix llibre de sempre, però millor. “¿Com exercir l’escriptura com una força còsmica més? ¿Com procurar-se un discurs en el qual, més enllà de les personals, hi dominin causes territorials o climàtiques? ¿Com accedir a una escriptura de la matèria, o compartida amb la matèria, que doni alternatives i camp a la nostra creació tan cansadament humana?”. Avui que el poder revitalitzador de l’art i de la poesia està amenaçat per la mercantilització de les obres i la xerrameca que les envolta, encara més si parlem d’ecologisme, Perejaume en té prou amb escoltar un roure i un riu per tornar a posar les coses al seu lloc.Portada de 'Quatre mil dos cents vit-i-set suïcidis no exemplars', de Laura Llevadot.Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplarsLaura LlevadotH & O Editorial. 160 pàgines. 15,50 eurosQuatre mil dos-cents vint-i-set és el nombre de suïcidis que es van comptabilitzar a Espanya l’últim any de què es tenen dades contrastades. Les quatre i quaranta-vuit minuts de la tarda és l’hora en què es registren més suïcidis perquè és quan la medicació dels diagnosticats de depressió i psicosi deixa de fer efecte. Contra una tendència a singularitzar i romantitzar el suïcidi, i una altra que busca reduir-lo a les condicions merament materials del capitalisme neoliberal, Laura Llevadot mobilitza el seu aparell filosòfic i psicoanalític per oferir una teoria de la depressió que equilibra molt bé les qüestions humanes i les socials amb un diagnòstic llegidor que barreja amb traça el pop i l’altra teoria.Portada de 'Memòries de fum', de Antoni Llena.Memòries de fumAntoni LlenaL’Avenç. 120 pàgines. 17 eurosAntoni Llena és un dels grans artistes catalans, el segon amb més obra guardada al MoMA de Nova York després de Joan Miró. Si a això hi sumem una vida lligada a les tensions entre l’art i la política que ha vist Catalunya durant el segle XX, ja tenim una biografia imprescindible. Però, a més a més, Llena és un escriptor intel·ligentíssim, poètic i elegant, que ha bastit un corpus textual inspirador a còpia d’articles i assajos sobre art, vida i política. Feta de materials pobres i efímers, el 80% de l’obra plàstica d’Antoni Llena s’ha perdut irremeiablement. De la mateixa manera, aquestes memòries “de fum” són un gest artístic per donar forma a un pas per la vida que es vol vaporós i que, precisament per això, queda.

Llibres per entendre el món

Per Camilo S. BaqueroPortada de 'Hegomonia o supervivència', de Noam Chomsky.Hegemonia o supervivènciaNoam Chomsky. Traducció de Carles Miró Jordana i David Guixeras OlivetTigre de Paper. 310 pàgines. 19,90 eurosEl poder, la posició i el prestigi dels Estats Units han estat qüestionats per un altre Estat (…) No puc creure que hi hagi principis jurídics que obliguin a acceptar la destrucció del nostre mode de vida”. El filòsof Noam Chomsky (Filadelfia, 1928) ens recorda en aquest clàssic de la política internacional, Hegemonia o supervivència, tot allò que ja està complint e1 president mateix dДжерело новини nord-americà, Donald Trump. La frase podria semblar perfectament extreta del seu argumentari per justificar la guerra aranzelària que fa dies que té el món en alerta, però no.

On hi digui “terrorisme” o “seguretat”, el lector pot simplement pensar en “economia”: la lògica aclaparadora del també lingüista continua sent igual de vàlida a l’hora de descriure de manera descarnada la carrera sense fre dels Estats Units per aconseguir el podi del poder mundial. Que ja llavors l’autor assenyalés sense embuts l’escàndol polític i ètic de com es va construir i es va donar per bona l’anomenada “guerra preventiva” contra l’Iraq serveix ara per donar perspectiva a Trump. Tot i ser volàtil i imprevisible, Chomsky ens recorda que el magnat no és aliè a una manera de veure’s a si mateixos definida i alimentada des de, com a mínim, James Monroe. I reforçada per un ús sofisticat de la propaganda.

El 2002, els Estats Units encara tenien un cert avantatge en el seu relat com a potència hegemònica. Ha plogut molt des d’aleshores i, no obstant això, com si tingués una bola de vidre, Chomsky ja esbossava molt encertadament el que havia de venir. Al llibre dona pinzellades de com la Xina i Rússia pujarien decibels a la recerca d’un nou ordre mundial i com aquest escenari —amb Putin també sumant-se a la guerra preventiva ja sense embuts a Ucraïna— serviria d’escenari perquè l’elit polític econòmica nord-americana es posés davant del mirall.

El missatge d’intentar buscar un ordre mundial més cooperatiu i equitatiu pel qual advoca el filòsof a la part final del llibre podria semblar que ha caigut en un sac foradat. Res no fa pensar que Trump caigui del cavall i s’allunyi de la idea americaníssima de buscar l’economia, mogut per l’interès a curt termini. Una dècada després, però, és innegable que la discussió pública és en aquest punt. I prioritza la supervivència sobre l’hegemonia, perquè creu que és l’únic camí per evitar l’extinció. “No ens podem desentendre del que hi ha en joc ara que els americans s’enfronten al greu dèficit democràtic de l’estat més poderós del món”, afegeix el prestigiós filòsof.Portada de 'Laboratori Itàlia', de Anna Buj.Laboratori ItàliaAnna BujPòrtic. 160 pàgines. 17,90 eurosAnna Buj, corresponsal de La Vanguardia a Itàlia des de fa sis anys, ofereix l’exercici que s’esperaria d’una veterana de la professió. Deixar caure la ploma del dia a dia per llançar-se a explicar, de manera reposada i íntima, la societat de què diàriament informa. I és explicar i no informar-ne perquè encara que faci periodisme l’acostament és diferent. L’autora recorre a 13 postals específiques per descriure el mateix nombre de temàtiques en què, com tantes vegades a la història, la societat que ocupa la bota d’Itàlia és precursora. ‘Jo soc la Giorgia’, el retrat de la presidenta Meloni, és el més cridaner del recorregut, que inclou el turisme de masses a Venècia, la croada antiavortista o l’auge de la ultradreta.Portada de 'El millor dels mons impossibles', de Gabriel Ventura.El millor dels mons impossiblesGabriel VenturaQuaderns Anagrama. 136 pàgines. 13,90 eurosEls cinc anys de la crisi de la covid-19 han arribat amb un rosari d’assajos sobre com el confinament ens ha canviat. El de l’artista Gabriel Ventura se centra el reality shifting, una tendència mundial estesa entre la generació Z que pregona la viabilitat d’escapar-se mentalment a altres realitats, per descomptat més idíl·liques i a demanda. Hi ha més del que es creu en el fet de tancar els ulls, respirar i assegurar viure amb tot luxe de detalls com un company més de Harry Potter a Hogwarts. Ventura busseja en l’esquerda que va deixar la mediació tecnològica en la nostra manera de relacionar-nos amb la realitat, d’un col·lectiu que exemplifica la desconfiança cap al principi de realitat dels nostres dies.Portada de 'El secret de l'habitatge', de Jaime Palomera.El segrest de l’habitatgeJaime PalomeraPòrtic. 200 pàgines. 17,90 eurosQue el New York Times esculli Barcelona per explicar la crisi de l’habitatge no és gratuït. La ciutat és un laboratori privilegiat de la reacció química que genera el xoc turístic especulador amb governs compromesos (o no) amb la defensa de l’accés a un pis. Aquí rau l’interès en un assaig glocal, encara que sigui de part. Jaime Palomera va ser portaveu del Sindicat de Llogateres, però això no mina les seves reflexions. El també doctor en Antropologia Econòmica passeja el lector per diferents episodis, com quan el thatcherisme va donar protagonisme a les rendes immobiliàries o la desconnexió entre polítics i ciutadans respecte del control dels preus. I adverteix: si no s’actua, en dos anys es poden duplicar.> Un recull de llibres sobre el problema de l’habitatgePortada de 'El carro de fenc', de Jaume Terradas.El carro de fencJaume TerradasArcàdia. 397 pàgines. 26 eurosJaume Terrades atresora més de 45 anys en la docència de la biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Per això, no és estrany que El Carro de Fenc tingui un aire de llibre de memòries acadèmiques/llegat d’un professor adobat. L’exposició, de vegades és densa encara que sempre interessant, acaba portant el lector davant la pregunta de l’adaptació, que defineix com “l’altra cara de la lluita contra el canvi climàtic”. Recull, entre d’altres, revisar les construccions en zones inundables, que els ajuts a l’agricultura o la ramaderia canviïn de xip… però també toca un tema polèmic. “No serveix de res lluitar per preservar els ecosistemes tal com són si no funcionen sota el nou clima”, apunta.

Història

Per Jaume ClaretPortada de 'La memòria dels catalans'.La memòria dels catalans. La construcció històrica de la identitatBorja de Riquer (dir.)Edicions 62. 1.024 pàgines. 29,90 eurosL’editor i historiador Pierre Nora (París, 1931) va impulsar los tres volums de Les Lieux de Mémoires (1984-1992): un inventari dels llocs i dels objectes on s’encarna la memòria nacional dels francesos. L’èxit de la proposta va ser immediat, va esdevenir referència i va expandir-se a d’altres països. Amb tot, també va rebre crítiques per l’excessiva centralitat d’aquest nou memorialisme i per la ideologia amagada rere un concepte falsament innocu.

Tot i que a l’autobiogràfic Jeunesse (2021), Nora es presenta com un observador sense voluntat d’incidir; en realitat, no ha deixat d’utilitzar el seu poder en el combat ideològic. En aquest sentit, el catedràtic saragossà Carlos Forcadell ha exposat com la proposta del francès funciona “como un artificio para sustituir la identidad de clase por la identidad nacional”. L’oposició de memòries mai és intrascendent, ja que és a través de la fixació de les genealogies que es legitimen los poders del present i, sobretot i com ja anunciava Georges Orwell, es fonamenta el control sobre el futur.

En un país tan obcedit respecte la pròpia identitat com Catalunya i on són freqüents les topades sobre les aportacions concretes de cada grup, ideologia i/o personalitat —des de la Guerra de Successió a la memòria republicana, de la trata d’esclaus a la lluita antifranquista—, l’adaptació semblava tant previsible com conflictiva. Per entomar el repte i superar la confrontació, cap nom genera més consens que el de Borja de Riquer (Barcelona, 1945) qui, sense moure’s d’Edicions 62, ha combinat la publicació de recerca pròpia com l’esperat Francesc Cambó (2022), amb la direcció d’obres col·lectives de divulgació històrica com la versió d’una altra fòrmula exitosa com Història mundial de Catalunya (2018) i l’epígon biogràfic titulat Vides catalanes que han fet història (2020).

Per aquest nou projecte, ha reclutat com a lloctinents a Joaquim Albareda, Jaume Ayats, Margarida Casacuberta, Josep M. Muñoz, Xavier Roigé, Josep M. Salrach i Pilar Vélez, corresponsables de la coordinació de les 14 seccions en què s’organitzen los 221 breus capítols —entre 3 i 6 pàgines de mitjana, amb una breu bibliografia específica—, signats per 136 especialistes. El volum català fa evolucionar la fórmula original de Nora, amb una major riquesa d’elements (de les cançons a l’exili, passant per la pedagogia o les minyones i el Barça) i, sobretot, amb una voluntat de confluència de memòries i de mirades. Aquest defugir de la simplicitat offreix un dibuix més complex de la identitat catalana i, per això mateix, més veraç.Portada de 'La lluita pel domini de la Mediterrània', de David Abulafia.La lluita pel dominis de la MediterràniaDavid AbulafiaVeles i vents. Traducció Oriol Ràfols. 432 pàgines. 22,90 eurosEl britànic David Abulafia (1949) s’ha consagrat a biografiar els nostres mars. Abans dels seus més recents llibres (en castellà a Crítica), ja sobresortia com a especialista en el Mediterrani medieval: quan tots els peixos duien les quatre barres al llom. Dues obres són encara avui referència. La primera, A Mediterranean Emporium (1994), donava notícia de com, des de Mallorca estant, la branca menor dels hereus de Jaume I havia maldat per crear un imperi marítim a partir de nuclis claus. La segona (1997) estenia el seu interès a tota la Corona d’Aragó en esplendor. Disposar finalment d’una edició traduïda és un esdeveniment a celebrar i, sobretot, per disfrutar de l’erudició suggerent i captivadora d’Abulafia.Portada de 'Memòria d'una amnèsia', de Antoni Janer Torrens.Memòria d’una amnèsiaAntoni Janer TorrensMoll. 479 pàgines. 40 eurosEl 2018 Antoni Janer Torrens (sa Pobla, 1978) iniciava una setmanal col·laboració divulgativa estival que ha esdevingut secció fixa a la premsa balear. Si els reportatges sobre el turisme ja van conformar La desfeta del paradís (2022), aquesta nova tria de 75 peces ampliades suposen una radiografia exacta de la Guerra Civil, el franquisme i la Transició a l’arxipèlag. Sota el tòpic de la passivitat illenca, descobrim el diferent comportament durant la guerra, la pionera complicitat amb feixistes i nazis, la duresa de la repressió i les dinàmiques de resistència. Aquesta complexitat ja es recull a la portada, on apareix el retrat d’Aurora Picornell, afussellada pels rebels, esquinçat per un dels seus hereus.Portada de 'L'espoli general', de Neus Mroan Gimeno.L’espoli generalNeus Moran GimenoL’Avenç. 432 pàgines. 25 eurosLa guerra és un dels esdeveniments humans més transformadors. A punta de pistola, mor una generació, cau un règim o es capgira una societat. La Guerra Civil espanyola no en va ser excepció però, sota la impressió del bany de sang viscut, sovint no s’ha parat prou atenció a les conseqüències econòmiques. A l’escalf de les bombes, moltes fortunes canviaren de mans. En el cas del ric teixit associatiu de parla catalana, la historiadora Neus Moran (València, 1979) en reconstrueix els efectes devastadors: les noves autoritats van espoliar els seus béns —mobles i immobles— i, a més, van esborrar-ne la memòria, condicionant així la nostra història i impedint futures reclamacions per part dels seus hereus.> Llegeix la crítica de Jaume Claret Portada de 'Josep Pallach, política i pedagogia', de Joan Safont.Josep Pallach, política i pedagogiaJoan SafontPòrtic. 328 pàgines. 19,90 eurosL’antifranquisme català va tenir accents particulars: unitat d’acció, biaix esquerrà, sinèrgies reivindicatives, aspiració autonòmica i un cert fil de continuïtat republicà. Sens dubte, el figuerenc Josep Pallach (1920-1977) personifica aquesta singularitat, connectant el marxisme heterodox de preguerra amb el procés d’unificació socialista del tardofranquisme: el camí que va del POUM al PSC Reagrupament. Mort de forma sobtada a l’inici de la democràcia, la biografia signada per Joan Safont (Mataró, 1984) en rescata la trajectòria, posa en valor el llegat i enriqueix la comprensió de la Transició i la configuració ideològico-estratègica dels partits catalans.> Llegeix la crítica de Jaume Claret

Còmic

Per Víctor García TurPortada de 'Mala olor', de Nadia Hafid.Mala olorNadia HafidFinestres. 176 pàgines. 25 eurosLa il·lustradora i comiquera Nadia Hafid (Terrassa, 1990) no para. Va acumulant col·laboracions (Джерело новини Semanal, The Barcelonian i The New York Times, entre d’altres; i alguns la voldríem veure al cartell de la Mercè aviat), a la vegada que va rebent tota mena de reconeixements, el darrer dels quals, el premi Finestres de Còmic en Català 2024, l’ha obtingut amb el seu tercer còmic.

A les pàgines de Mala olor, Hafid és fidel a la seva paleta pastel (de cafè d’especialitat modernet) i al desencantament pictogràfic que la caracteritza, i que funciona de primera a l’hora de narrar una història sobre el racisme encobert pels protocols corporatius i els recursos que una empresa mobilitza si vol deshumanitzar (això vol dir “assetjar”) una empleada. És un relat mínim, conduït amb l’obsessió geo­mètrica de Kubrick, que ens diverteix i ens amoïna al mateix temps, per la manera amb què frega l’absurditat violenta de Severance de Dan Erickson o el Feines de merda de David Graeber.

El disparador de la història sembla ridícul: l’empresa decideix que un canvi en la indumentària de les treballadores millorarà la imatge de professionalitat. Toca posar-se guapa i calçar-se (ara ve la broma) unes sabates de ballarina. La tria de Hafid és oportuna, no només perquè el ballet clàssic compta amb el seu propi historial de maltractament i abús psicològic, també pel racisme associat al setí rosa i a la idea insultant del “color carn”... A les oficines, però, tothom sembla adaptar-se al canvi. Tothom tret de la protagonista, que òbviament és l’única empleada no blanca (a banda de la Kelly, la dona de fer feines). La pensada de les sabates de ballarina ha sortit d’una directora experta en discursos buits i comentaris passius-agressius. No ens sorprèn gens que pronunciï un “No obstant això”, que és l’equivalent del proverbial “però” que se sol sentir després d’un “Jo no soc racista”, i just abans d’un comentari per tremolar... La protagonista veu com un entorn que no li era propici ara se li complica. Sobretot quan una pudor inexplicable s’apodera de l’oficina i hi ha qui insinua que ella n’és la causa.

Malgrat la síntesi i la contenció, el dibuix de Hafid aporta detallets expressius, corbes minúscules que són celles tràgiques, puntets que són narius detectant que alguna cosa està podrida a...Potser voldran fer-nos creure que aquesta mala olor una mica funky (perdoneu l’anglicisme racista) emana d’una persona, però és l’indici d’un sistema putrefacte.> Llegeix l’entrevista a Nadia Hafid d’Amparo PérezPortada de 'Les tres reines', de Magali le Huche.Les tres reinesMagali Le Huche. Traducció de Montserrat Terrones SuárezGarbuix. 160 pàgines. 21,95 eurosLes protagonistes d’aquest còmic juvenil guanyen el concurs a la lletjor femenina que atorga el típic abusananos misogin d’institut. Cap d’elles vol ser titllada de boudin (que en francès no és només un botifarró de sang com els d’aquí, també designa una “noia mal feta, desproveïda de gràcia”), però s’ho fan venir bé perquè l’insult, i tota la violència que comporta, es torni en contra dels agressors i perquè elles hi puguin dir la seva: un gran no a la pressió estètica i al masclisme ronyós d’insti i d’internet. Les tres reines vindria a ser la versió feliç d’un drama omnipresent aquests dies, Adolescence; per tant, una lectura idònia per a la secundària i per als adults amb consciència.Portada de 'Nausicaä de la Vall del Vent', de Hayao Miyazaki.Nausicäa de la Vall del VentHayao Miyazaki.Traducció de Daruma Serveis LingüísticsPlaneta Còmic. 134 pàgines. 12,95 eurosFa un any es publicava El viatge de Shuna, una mena d’esbós de les meravelles que Miyazaki faria en el futur, en concret a Nausicäa. Aquesta aventura postatòmica, sobre una humanitat que torna a perillar per culpa del rearmament militar, compta amb la versió animada (1984) i el manga serialitzat que l’origina (1982). Val la pena endinsar-se en aquest darrer perquè, a banda del dibuix prodigiós, ens regala una trama geopolítica impossible de desenvolupar en dues horetes de cinema infantil, i també perquè aprofundeix en la transformació gradual de la protagonista: el seu viatge mític, des de l’agressivitat típica dels herois convencionals fins a l’ecopacifisme de les heroïnes típicament miyazakianes.Portada de 'Palestina', de Joe Sacco.PalestinaJoe Sacco. Traducció de Joaquim Toset MasdeuPlaneta Còmic. 328 pàgines. 35 eurosEl crim contra els palestins segueix present als mitjans occidentals. Les editorials han detectat la demanda dels lectors que volen entendre millor l’Orient Mitjà, un conflicte de dècades. Amb aquest propòsit s’han recuperat tota mena d’obres. Una d’imprescindible és aquest volum de còmic-periodisme que Joe Sacco va enllestir cap el 1996, demostrant que es pot fer treball de camp i una investigació exhaustiva i canalitzar-la amb els recursos del novè art. Palestina està dibuixat amb les maneres deformants del còmic underground nord-americà i amb l’acarnissament d’ombres d’un Robert Crumb. Ens impacta amb els seus testimonis i sentim l’ofec (necessari) de les bafarades abusives i les vinyetes tortes.Portada de 'Esqueixos', de Toni Benages i Gallard.EsqueixosToni Benages i GallardMales Herbes. 64 pàgines. 16 eurosCom plantes simbionts, Benages i l’editorial Males Herbes han establert una relació mutualista: alguns dels millors còmics de Benages (Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols o El cercle de Loplop, per exemple) han estat publicats en aquesta editorial, que, al seu temps, va coeditar los reculls de relats sorgits del Cryptshow (el festival de terror, fantasia i ciència-ficció de Badalona, que dirigeix el mateix Benages). Amb Esqueixos la simbiosi s’afiança perquè Benages s’ha decidit a il·lustrar el que fins ara eren malsons, en forma de conte, escrits per autors de la casa: Elisenda Solsona, Ferran Garcia, Eva Espinosa, Carme Torras i Roser Cabré-Verdiell. Una pena que només en siguin cinc.

Literatura infantil i juvenil

Per Pep MolistPortada de 'Quan cau la nit', de Achard Galmés.Quan cau la nit. LisouToni Galmés, Marion AchardAstronave. 128 pàgines. 24,95 eurosEl còmic per a infants i joves ha agafat una embranzida enorme els darrers anys, amb editorials dedicades de ple al gènere, com Astiberri, Bang, Astronave, Garbuix..., i d’altres que no hi tenien res a veure també hi han apostat. Ha crescut l’anomenat còmic crossover, per a joves i adults, i també la franja per als més petits, que fa uns anys gairebé no existia. I el més important és que ha augmentat el nombre de lectors i s’ha deixat enrere el prejudici que la lectura de còmics era de segona categoria, per acabar menjant a la mateixa taula que els lectors de ficció i de no-ficció.

Molt del còmic que s’edita al país és d’importació, però també n’hi ha de collita pròpia, amb autors de referència com els germans Pep i Marc Brocal, Artur Laperla, Màriam Ben Arab, el tàndem format per Jaume Copons i Liliana Fortuny...Un nom que, des del 2023, ha començat a sonar amb força és el del mallorquí Toni Galmés (Mallorca, 1983), arran del còmic Molly Wind, que, amb guió de Catalina Gonzàlez, va esdevenir finalista al premi Atrapallibres. Molly Wind és una nena l’origen de la qual rau en aquelles dones que, als anys trenta i a cavall, feien arribar la lectura a les cases més amagades dels Apalatxes americans.

Ara Galmés és notícia amb la il·lustració de l’obra Lisou, la primera entrega de la sèrie Quan cau la nit, de la francesa Marion Achard (Dijon, França, 1976).

Lisou és la petita de quatre germans d’una família jueva que viu a França. Amb l’arribada de Hitler i la persecució dels jueus, la família ha de fugir per sobreviure i tenir cura dels fills, que, per les circumstàncies, es veuran abocats a seguir camins diferents.

En aquest primer volum, observarem les vicissituds de la Lisou, que farà un llarg periple tot buscant aixopluc en cases i refugis dДжерело новини. El segon volum, ja aparegut a França, se centrarà en Mylaine, que no es va salvar de ser deportada a un camp de concentració. Els altres dos germans van aconseguir refugiar-se a Suïssa.

Per fer aquesta obra pulcrament editada, Marion Achard va consultar l’arxiu de dues tietes que ara esdevenen les protagonistes, i del qual tenim una mostra al final del llibre.

El tema ha estat tractat en múltiples ocasions en la literatura per a infants i joves, però malgrat això, continua essent necessari parlar-ne. Les il·lustracions de Galmés en suavitzen la duresa, i aporten el punt de tendresa i emoció que la història demana. Doten d’humanitat una història en la qual ambdós autors fan un treball immillorable, delicat i sensible, per recrear la crueltat de la guerra a través dels personatges i els paisatges.Portada de 'Un paistage una flor'.Un paisatge. Una florInês Castel-Branco. Neus CaamañoAkiara. 72 pàgines. 18,50 eurosAkiara és una editorial que aposta per temes relacionats amb el medi ambient i les grans qüestions del món d’avui, amb una mirada curiosa davant l’entorn i tot intentant que tant el contingut com la política d’edició vagin de bracet. Un paisatge, una flor és un catàleg de les flors més comunes i més belles, però no individualitzades com les podríem trobar en una botiga, sinó arrelades al paisatge on creixen. Esdevé una forma de conèixer les flors i d’admirar els paisatges que conformen, a través de la mà d’Inês Castel-Branco, que les descriu tot oferint-nos curiositats històriques i literàries de cadascuna. Les flors són un regal que, en aquest cas, venen embolcallades per la llum i el color de les il·lustracions de Neus Caamaño.Portada de 'Els secrets de la Nur', de Najat El Hachmi (Estrella Polar).Els secrets de la NurNajat El HachmiEstrella Polar. 284 pàgines. 13,95 eurosL’escriptora Najat El Hachmi s’estrena en la literatura infantil amb Els secrets de la Nur, una història sobre la construcció de la identitat pròpia en la infància i la joventut. La protagonista és una nena de 12 anys, filla de pares immigrants, a qui concedeixen una beca per estudiar al millor institut de Barcelona. El canvi li fa tanta il·lusió com respecte, però el que no sap és que la nova escola li descobrirà un món molt diferent del seu, que la portarà a veure clarament les desigualtats i el rebuig que es crea al voltant d’allò que per a alguns és desconegut: sentirà la diferència per primer cop, però també reunirà la valentia per enfrontar-se al racisme alhora que intenta construir la seva identitat a cavall de dues cultures.Portada de 'Camí de la Festa', de Meritxell Martí y Anna Aparicio Català.Camí de la festaMeritxell Martí. Anna AparicioFlamboyant. 48 pàgines. 16 eurosMeritxell Martí, habitual parella artística de Xavier Salomó en obres que han esdevingut referents internacionals, s’uneix a la il·lustradora Anna Aparicio per oferir una altra joia, el conte d’un grup d’animals que porten un pastís a casa de la llebre per celebrar el seu aniversari. Pel camí es trobaran tot d’entrebancs que necessitaran el lector per superar-los. Aquest s’haurà de fixar en cadascun dels detalls, perquè aquest àlbum il·lustrat també és un llibre joc amb el qual participar de manera activa. Un conte repetitiu que pot fer les delícies dels més petits i dels primers lectors, amb uns protagonistes animals ben atractius i una trama d’allò més captivadora.Portada de 'El conte que no s'acaba mai', de Sebastià Serra.El conte que no s’acaba maiSebastià SerraAnimallibres. 48 pàgines. 17,50 eurosSebastià Serra té cura, amb precisió, de tots els detalls d’aquest llibre, per tal que col·laborin en la narració de la història i tant la il·lustració com el text dialoguin i s’entenguin a la perfecció, tal com succeïa en el seu poemari Estels i formigues, que tan bona acollida va tenir. Com en aquella obra, la història narrada aquí té una estructura capicua, comença i acaba en el mateix punt per poder continuar-se repetint, com un cercle, de manera infinita. Elements com una princesa, una bruixa, un sortilegi que fa créixer els cabells... són ingredients que provenen de la tradició dels contes populars i que, en aquest cas, conformen una història actual amb acció, ritme i sorpreses a dojo.

Best-sellers

Per Toni PoloPortada de 'La vida del llibreter A. J. Fikry', de Gabrielle Zevin.La vida del llibreter A. J. FikryGabrielle Zevin. Traducció d’Octavi Gil PujolPeriscopi. 271 pàgines. 20,95 eurosNo és que sigui alcohòlic però sí que m’agrada beure fins a caure rendit com a mínim un cop a la setmana. M’alimento a base de plats congelats. Ja no faig gens d’exercici. Visc sol i ja no tinc cap relació personal important. Des de la mort de la meva dona també detesto la feina”. Així es defineix l’A. J. Fikry davant la metgessa en una visita a l’hospital. Aquest llibreter rondinaire, antipàtic i geniüt es troba l’Amelia, comercial d’una editorial que ha viatjat durant dues hores en tren i en ferri fins a l’illa d’Alice (lloc imaginari, davant la costa de Massachusetts). La trobada no va bé. Difícilment col·locarà llibres a la petita llibreria del senyor Fikry. I difícilmant Fikry es refarà del robatori del Tamerlà, edició gairebé única dels primers escrits d’Edgar Allan Poe que li havia d’haver permés una jubilació digna (la llibreria no rutlla).

Tot i així... La vida del llibreter A. J. Fikry és una història d’amor. Improbable, d’acord, però l’estructura narrativa ens condueix per uns esdeveniments i uns camins que desemboquen en això: una història d’amor al voltant d’aquest personatge insuportable a tres bandes: amor als llibres, amor a una dona i amor a una filla.

Quan algú abandona una nena de poc més d’un any a la llibreria, tot comença a canviar en la vida de Fikry. Com en un conte, la bèstia quedarà fascinada i desarmada per la petita nena, la Maya. I canviarà també la vida de l’avorrit poble illenc que, com cada any, espera l’arribada d’estiuejants per viure alguna emoció. Personatges que al començament de la novel·la són absolutament prescindibles agafen protagonisme: la mateixa Amelia; la cunyada d’en Fikry, una mestra amargada; el seu marit, un escriptor decadent, cregut i faldiller; Lambiase, el policia del poble, bàsic, incult i tafaner; les senyores que detesten en Fikry i que ara comencen a passar per la llibreria a interessar-se per la petita...La història, dura i trista, però també alegre i tendra, té un relat paral·lel de misteri. Atrapa el lector amb punts d’inflexió, alguns realment inesperats, mentre cada capítol se’ns introdueix amb comentaris d’A. J. sobre llibres, dirigits a la Maya: consells personals ben argumentats d’un lletraferit farcit de neures: odia els narradors post mortem, les novel·les juvenils i els escriptors en general. Per això prefereix no conèixer els autors dels (pocs) llibres que realment valen la pena: no es vol desil·lusionar.

Un llibre d’amor als llibres. N’hem llegit uns quants, en els darrers anys i arreu del món: Els meus dies a la llibreria Morisaki, del japonès Satoshi Yagisawa; El hombre que vendía comienzos de novela, de Matei Visniec; La biblioteca dels llibres rebutjats de David Foenkinos, o La biblioteca de la mitjanit, de Matt Haig. Llibres que fomenten l’amor per la lectura. La petita Maya en sap més que ningú, d’això.Portada de 'La casa de les tres xemeneies', de Andreu Claret.La casa de les tres xemeneiesAndreu ClaretColumna. 406 pàgines. 21,90 eurosAndreu Claret ens torna a fascinar amb una història (una mica autobiogràfica) amb Barcelona com a teló de fons (i com a protagonista, també). El Ramon, fill d’exiliats, amb 17 anys arriba del París de postal i rebel a la Barcelona fosca dels anys seixanta, de l’alcalde Porcioles i, encara, de delators i humiliats. Però també la ciutat de les ofertes d’El Corte Inglés, dels anuncis de televisors a La Vanguardia, de la vida cabaretera del Paral·lel, a tocar de la casa dels Peremiquel que l’acullen, al Poble-sec, al costat de les Tres Xemeneies i de l’Apolo. Una història amb tocs romàntics que, encara que no amaga la corrupció o les desigualtats (les barraques de Montjuïc també les té a tocar), és en certa manera un cant d’esperança.Portada de 'La catostr`fica visita al zoo', de Joël Dicker.La catastròfica visita al zooJoël Dicker. Traducció d’Imma FalcóLa Campana. 217 pàgines. 18,90 eurosEl popular autor de novel·la negra i thriller Joël Dicker canvia de registre i es posa en la pell d’una nena petita d’una escola especial (“de nens que no van a les altres escoles”), que narra, des del seu punt de vista (innocent, irònic i categòric) una sèrie d’aventures (catàstrofes, sí!) que viu amb els seus companys. Com en un joc divertidíssim i vertiginós, catàstrofe rere catàstrofe, aniran passant pantalles fins a descobrir un enigma (el d’una catàstrofe inicial). Una mena de El club del crim dels dijous de Richard Osman però en versió infantil (tot i que amb la inestimable ajuda d’una àvia aficionada a les sèries de crims): els adults queden despullats davant de les preguntes i les deduccions inapel·lables dels nens.Portada de 'Les tenebres del cor', de Albert Sánchez Piñol.Les tenebres del corAlbert Sánchez PiñolLa Campana. 368 pàgines. 22,90 eurosL’Albert Sánchez Piñol antropòleg deixa enrere els seus prejudicis per trenar un relat sobre els presumptes pigmeus de l’Àfrica central que l’Albert Sánchez Piñol escriptor converteix gairebé en una novel·la d’aventures. Es remunta fins a la Grècia homèrica per posar en evidència els mites que ha creat i alimentat la ciència. Ressegueix les aventures, els viatges, les exploracions d’investigadors (incloent-s’hi ell mateix, que va viatjar al Congo tres cops, els anys 1996, 1997 i 1998) que han estudiat aquestes civilitzacions per elaborar un discurs irònic, de vegades divertit, i molt crític amb la nostra societat occidental, incapaç a deixar de banda el seu concepte del món i sempre interessada a imposar-lo.> Llegeix la crítica de Miquel BonetPortada de 'La cartera', de Francesca Giannone.La carteraFrancesca Giannone. Traducció Xavier SolsonaDuomo. 464 pàgines. 19,95 eurosEn el marc social i polític actual italià, si més no delicat, Francesca Giannone presenta una història intensa, tendra i crítica de feminisme i d’antifeixisme, la d’una noia del nord que, acabada de casar amb un jove de Lizzanello (un poblet del taló de la bota que és Itàlia), s’instal·la en aquest paratge als anys trenta. L’Anna no acceptarà el paper que una dona ha d’assumir en aquella època i en aquella zona: no va a missa, és una lectora voraç, no suporta veure els retrats del Duce a les cases, pren un cigaló de grappa cada matí i, podent ser mantinguda pel marit, es treu una plaça de cartera al poble. Durant gairebé 30 anys, la vida, els amors i l’empenta de la cartera mostren l’evolució de la societat italiana.

Teatre

Per Oriol Puig TauléPortada de 'L'herència', de Matthe López.L’herènciaMatthew López. Traducció de Joan SellentTeatre Lliure i Comanegra. 294 pàgines. 18 eurosAquest ha estat, indubtablement, un dels muntatges teatrals de la temporada. Els titulars que genera són diversos i sucosos: definit per la crítica americana com una de les millors obres del segle XXI, aquest espectacle de sis hores de durada és una mena de continuació d’aquells mítics Àngels a Amèrica de Tony Kushner que van marcar una època, tant als Estats Units com a casa nostra. Només cal pensar en l’accidentada inauguració del Teatre Nacional de Catalunya, el 1996. Matthew López va escriure The Inheritance (L’herència) el 2018, i de seguida es va convertir en un gran èxit de crítica i públic tant al West End de Londres com a Nova York. Estem davant d’una obra monumental que s’inspira en la novel·la Howards End d’E. M. Forster per descriure’ns la vida, les frustracions i els anhels d’un grup d’amics. Ells són joves, gais, intel·ligents i guapos, però això no impedeix que els dubtes i la por els ataquin de la mateixa manera que ho va fer amb els seus avantpassats.

L’herència física i real d’una casa és l’excusa que Matthew López fa servir per parlar-nos de transmissions i fantasmes de tota mena: en Walter i en Henry són els dos personatges de més edat, els que van viure en primera persona la crisi de l’epidèmia de la sida durant els anys vuitanta, i el seu testimoni serveix de recordatori i llegat per als més joves. El text va ser escrit durant la primera victòria electoral de Donald Trump, i la seva lectura avui en dia continua sent tant o més terrorífica que aleshores. Resulta un encert absolut que L’herència sigui el primer volum de la nova col·lecció teatral “Llum de guàrdia”, editada conjuntament pel Teatre Lliure i Comanegra, i que ara mateix ja consta de cinc títols, firmats per dramaturgs com Pablo Macho Otero, Clàudia Cedó, Tiago Rodrigues i Joan Yago.

La traducció de L’herència al català ha anat a càrrec de Joan Sellent (tots drets!) i és una meravella absoluta. La riquesa lingüística, la qualitat literària i la fluïdesa amb què es llegeix el text és mèrit d’un dels nostres millors traductors teatrals, que segons les seves pròpies paraules sempre tradueix “a peu d’obra”. El caràcter novel·lesc d’aquest text gairebé es gaudeix més llegit que vist en escena, ja que alguns monòlegs o diàlegs requereixen que el lector faci una petita pausa, que pot ser tant per eixugar-se les llàgrimes com per reflexionar. Ras i curt: L’herència hauria de constar a les biblioteques de tots aquells que es considerin aficionats al teatre.Portada de 'Pinçaments d'un home de teatre', de Jordi Prat i Coll.Pinçaments d’un hombre de teatreJordi Prat i CollArola. 175 pàgines. 18 eurosFeia temps que no vèiem un llibre tan rar i excèntric a les nostres llibreries. El dramaturg i director Jordi Prat i Coll ha publicat un llibre que és un dietari íntim i una col·lecció d’aforismes, tot alhora. Una manera d’entendre el teatre, l’art i la vida que es manifesta a través de pàgines plenes de sensibilitat, cultura i amor per la llengua i les coses ben fetes. Amb un pròleg escrit per l’actriu, poeta i creadora Berta Giraut, i el text breu Una veu a manera de propina, Pinçaments d’un hombre de teatre inclou, també, el “Mètode Prati” de direcció teatral i infinitat de consells per ser aplicats a les nostres vides. És igual si ens dediquem al teatre, a l’odontologia o a la ceràmica recreativa.Portada de 'Entreacte (s)'.Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breuDiversos autorsComanegra i Institut del Teatre. 272 pàg. 23,5 eurosAl pot petit hi ha la bona confitura. Aquest llibre és un volum important, perquè serveix de catàleg i document valuós de l’estat de salut actual de la dramatúrgia catalana contemporània. La tirallonga d’autors fa patxoca. En posarem només els cognoms, i en estricte ordre alfabètic: Aran, Artigau i Queralt, Benet i Jornet, Buchaca, Casanovas, Clemente, Clua, Cunillé, Díez Quintanilla, Duncan, Feixas Conte, Galceran, Garcia, Manzanares, els dos Miró (el Pau i el Josep Maria), Plana, Prat i Coll, Ricart Codina, els dos Riera (el Pere i la Queralt), Rosich, Sarrias, Szpunberg i Tornero. Monòlegs, diàlegs i escenes que van del drama a la comèdia, amb vint-i-cinc textos breus que es llegeixen d’una revolada.Portada de 'Títuba', de Denise Duncan.Títuba. Bruixa, negra i rameraDenise DuncanGalés Edicions i Institut del Teatre. 133 pàgines. 14 eurosAquesta temporada hem vist el naixement d’una nova col·lecció de teatre: “Zona d’emergència” sorgeix de la col·laboració entre l’Institut del Teatre i Galés Edicions, i ja ha publicat cinc textos que han passat darrerament pels nostres escenaris. Obres d’Helena Tornero (Dona i aspirador(a)), Pau Coya (Pols de diamant), Gerard Guix (Dirrrty boys) o la dramaturga alemanya Enis Maci (Miracle). En aquest cas, parlem de Títuba, bruixa, negra i ramera, un monòleg escrit per Denise Duncan que va suposar la primera producció de Periferia Cimarronas, la primera sala afrocentrada d’Espanya. La dona condemnada a Salem fa tres-cents anys per bruixeria torna per defensar-se: ara ens toca escoltar-la.Portada de 'La tercera fuga', de Victoria Szpungerg.La tercera fugaVictoria SzpunbergTeatre Nacional de CatalunyaQuan es publiquin aquestes ratlles s’estarà a punt d’estrenar La tercera fuga, el text més ambiciós que ha escrit Victoria Szpunberg fins al moment. I la segona vegada, després de Lluïsa Cunillé, que una dramaturga catalana viva és representada a la Sala Gran del TNC. Catalunya, sempre a l’avantguarda. L’autora ens parla de la història de la seva família, traçada en tres contextos geogràfics i moments històrics diferents: la Ucraïna als anys vint del segle passat, l’Argentina als anys setanta i la Barcelona del 2020. Clara Segura serà la protagonista d’un muntatge que recorre tres exilis familiars per parlar d’identitat, mestissatge i llengües. Tot explicat amb alegria i a quatre mans amb el dramaturg i novel·lista Albert Pijuan.

Música

Per Luis HidalgoPortada de 'Retrats en jazz', de Haruki Murakami i Makoto Wada.Retrats en jazzHaruki Murakami i Makoto WadaEmpúries. 249 pàgines. 20,90 eurosAclariments sobre el llibre Retrats en jazz. En primer lloc, aquesta llista de figures de la tan estimada música de Murakami no és elaborada per ell, sinó pel seu amic i dibuixant Makoto Wada, autor de les suggeridores il·lustracions que acompanyen els textos de l’escriptor japonès. Llavors, tot i que un cop llegit es desprèn que els autors ressenyats agraden a Murakami, no necessàriament serien els seleccionats si es tractés d’una decisió personal. Que en una llista personal no hi sigui Keith Jarrett podria ser possible, ja que al perfil dedicat al trombonista Jack Teagarden l’autor escriu: “Però sembla que avui dia ja no queda ningú que escolti aquesta mena de jazz (el de l’època daurada del swing) amb passió, i pràcticament no se’n parla. Per escoltar Keith Jarrett o altres amb tanta devoció... bé, val més que em mossegui la llengua”. Pel que fa a John Coltrane, l’altre gran absent, no queda clar si és que Makoto Wada no va trobar l’angle per il·lustrar-lo o bé que Murakami tampoco no l’hagués inclòs (l’esmenta al perfil de Sonny Rollins). Però s’ha de considerar que aquest llibre és fonamentalment un entreteniment de Murakami, i que no busca l’anàlisi tècnica, històrica i/o acadèmica, sinó més aviat un recull d’impressions personals d’un escriptor que durant anys va tenir un club de jazz. No busquin doncs explicacions pròpies d’un comentarista de jazz, sinó aspectes emocionals i personals d’un aficionat que té adherida a la seva vida la música que tant estima. I és que fins i tot, al perfil de Charlie Parker, un altre dels grans, Murakami parla fonamentalment de les diferents maneres de tocar de Thelonious Monk al piano i de Buddy Rich a la bateria com a part del quintet amb què Parker va enregistrar amb Dizzie Gillespie Bird and Diz el 1950. De fet, ell mateix se sorprèn de l’enfocament del perfil, en què gairebé no parla del protagonista, però aporta un element interessant: veure com els gustos personals estan sotmesos al pas del temps i al creixement en maduresa i perspectiva dels aficionats. En realitat, el llibre deixa anar al llarg dels seus 55 perfils ―les absències són equivalents a les preferències de cadascú― una crònica de la seva vida, en especial quan era jove i el jazz començava a formar part de les seves aficions i ell deambulava pel barri de Shinjuku. Pel camí, la seva prosa fa servir metàfores com la que compara la manera de tocar la bateria de Shelly Manne a una taverna on serveixen plats deliciosos sota l’atenta mirada d’un propietari amable, mentre el gran restaurant, antipàtic i mal il·luminat seria Max Roach, qui amb la bateria diria “mengeu i beveu en silenci, i quan acabeu, ja us en podeu anar, no cal que feu compliments estúpids”.Portada de 'Rebel girl. Mi vida como una feminista punk', de Kathleen Hanna.Rebel GirlKahtleen HannaLiburuak. 352 pàgines. 25 eurosSer dona i feminista. Ser dona feminista en un entorn punk-rock. Blanca i de classe mitjana. Ser dona i feminista blanca quan veus les dones negres i entens que són dones que no et veuen com a feminista sinó com a dona blanca. Ser dona feminista blanca quan es multipliquen les formes de viure el gènere i la sexualitat. Reflexions de Kathleen Hanna, una de les impulsores del moviment feminista Riot Grrrl als noranta dels EUA, amb grups musicals com Bikini Kill o Le Tigre. Sense drama però de manera punyent, explica què és tenir un pare abusador, patir violacions per part de suposats amics i les contradiccions implícites de mantenir la coherència. Amiga de Kurt Cobain, és seva la frase “Smells like teen spirit”.Portada de 'Ecos de la melanconía. Un viaje musical', de Roger Bartra.Ecos de melancolíaRoger BartraAnagrama Argumentos. 208 pàgines. 18,90 eurosNo és un estudi sobre les estructures musicals associades a la melancolia, si és que existeix tal cànon, sinó un repàs de diverses obres de la música clàssica en què al títol apareix el terme melancolia, un estudi així, nominal. L’autor cita obres com El Cant de la Sibil·la per iniciar el seu camí amb el llaütista anglès dels segles XIV-XV John Dowland, amb l’arribada de la melancolia a la societat isabelina. Després es desborda sempre dins dels marges de la música instrumental pel barroc i el romanticisme fins a arribar a l’actualitat de la mà d’Arvo Part, Henryk Górecki o Philip Glass. Aquest viatge, didàctic i planer, es tanca amb una frase plena de sentit: “El dolor antic pot servir per donar sentit al que és nou”.Portada de 'Sempre a la contra i avant. La història de les seues canóns', de Josep Vicent Frechina.Sempre a la contra i avantJosep Vicent FrechinaSembra .168 pàgines. 22 eurosUn llibre que manifesta la relació entre música, context social i manera de pensar i sentir dels seus creadors. La música no cau mai del cel. L’autor estableix raonadament la vinculació de Zoo amb la seva terra, València, el seu idioma, el valencià, i els esdeveniments socials i polítics que han marcat la banda, del 15-M al Procés, passant per la pandèmia, la caiguda del PP, el Pacte del Botànic i el subsegüent govern progressista. La base és l’anàlisi de les lletres i la selecció de talls d’entrevista on Panxo, líder del grup ara inactiu, explica les seves intencions artístiques. Un llibre que aclareix com des de la perifèria i en un idioma minoritari també es pot aconseguir l’èxit. Sense renúncies.> Llegeix el reportatge sobre Zoo de Paco CerdàPortada de 'No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell', de Albert Om.No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina RossellAlbert OmUnivers. 208 pàgines. 20 eurosUn dia Marina Rosell, arribada als 70 anys i un cop superat un tumor maligne, va demanar al seu amic Albert Om que escrigués un llibre sobre ella. Om s’ho va pensar, però sabia que no podia negar-s’hi. Estimant-la i coneixent-la, va declinar fer un guió i es va deixar emportar per les converses que van tenir durant tres mesos. Al llibre, curt i concís, Om deixa parlar la Marina, com si ell “només” fos una rasa per on discorren pensaments i sentiments de la protagonista. Llibre nu i fluid, mostra la Marina Rosell com és, en paraules textuals d’Om: espavilada, sensible, lliure, tossuda, fràgil, espiritual, generosa, dramàtica, divertida, tendra, humil, caòtica, combativa, carinyosa, lúcida, desconcertant i singular.

Gastronomia

Per Mar RocabertPortada de 'Mare mar', de Marina Monsonís.Mare MarMarina MonsonísAra Llibres. 260 pàgines. 22,50 eurosMarina Monsonís és pota blava del barri de la Barceloneta, la seva família fa sis generacions que hi viu. A Mare Mar ret un homenatge a aquest antic barri pescador de Barcelona, on la pesca, malauradament, cada vegada hi té menys presència. Amb el mar sempre a l’horitzó, recupera receptes populars i familiars, amb recursos pràctics que es poden aplicar a la cuina, alhora que deixa constància d’històries i experiències que estan a punt de desaparèixer perquè al barri, cada vegada més envaït de pisos turístics i ocupació temporal, ja no hi ha relleu generacional. D’una manera molt local, centrant-se en el seu barri, que n’ha vist de tots colors, també aborda el problema general en què es troba el mar Mediterrani, en un assaig que va guanyar la primera edició del premi Ara Llibres de No-Ficció.> Llegeix l’entrevista que li va fer Carlota Rubio Portada de 'Receptari caules. Cuina menorquina del segle XVIII'.Receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIIIEditorial Barcino262 pàgines. 20 eurosEl Receptari Caules és un manuscrit d’ús domèstic procedent d’una casa benestant de Maó de finals del segle XVIII, i és el desè volum de la Col·lecció 7 Portes, una gran tasca del restaurant barceloní per recuperar el patrimoni culinari. Es tracta d’un receptari que ajuda a entendre l’evolució de la cuina illenca, ja que mostra què es menjava a les llars burgeses de Menorca, una gastronomia que mantenia les arrels en la cuina popular i conventual, però que incorporava una forta influència de les elits europees de l’època. Conté 251 receptes amb tota mena d’ingredients, des de carns i peixos fins a plats sofisticats per a banquets de l’alta societat. L’obra no només reflecteix la gastronomia d’una època, sinó també els canvis socials, com ara l’accés progressiu de les dones burgeses a la cultura i l’educació. Una de les dades rellevant que inclou fa referència a la salsa maonesa, catalogada com a “salsa de peix crua”. És la menció més antiga localitzada sobre aquesta salsa, que rebel·la que seria originària de Menorca i no pas francesa com s’ha atribuït sovint.Portada de 'Història galàctica del porró', de Salvador Garcia-Arbós.Història galàctica del porróSalvador Garcia-ArbósVibop. 83 pàgines. 13 eurosSalvador Garcia-Arbós s’ha erigit en el guardià del porró amb Història galàctica del porró, publicat per Vibop, un llibret amb pretensió de manifest que defensa les virtuts comunitàries i ecumèniques de beure a galet a partir d’aquest utensili que antigament era a totes les taules catalanes i que un bon dia va començar a desaparèixer fins a convertir-se en un estri residual. Ple d’anècdotes, cites i curiositats, reivindica el retorn del porró, un instrument que assegura que va aparèixer en societat entre los segles XIV i XV, tot i que es va popularitzar més tard. “El porró ja no és un objecte quotidià, però no caducarà mai”, diu esperançat Garcia-Arbós, que també és realista quan reconeix que “la gent resistirà amb un porró a casa, com un objecte de nostàlgia, per fer bonic, per fer de decantador”.Portada de 'Esmorzar de forquilla', de Albert Molins Renter.Esmorzar de forquillaAlbert Molins RenterCossetània. 224 pàgines. 18,50 eurosEl periodista Albert Molins està encaparrat en el retorn de l’esmorzar de forquilla. Amant de la bona cuina i entestat a preservar el receptari tradicional català, fa uns mesos va posar en marxa l’aplicació Esmorzars de Forquilla per ajudar els carpantes a trobar els millors bars i restaurants on entaular-se de bon matí. Després de l’èxit d’aquella iniciativa, que s’han descarregat més de 50.000 persones, ara segueix la seva croada amb el llibre. És un assaig sobre l’esmorzar de forquilla ―aquell segon esmorzar calòric que feien sobretot les persones que començaven la jornada laboral ben d’hora i en feines de molt desgast físic―, des dels orígens fins als seus vincles amb l’esmorzaret de València i els berenars de les Balears. El volum, que s’emmarca dins de l’actual activisme de prestigiar la cuina catalana, inclou les receptes més emblemàtiques i també un directori dels millors llocs on gaudir-ne.Portada de 'Confessions d'un sommelier', de David Seijas.Confessions d’un sommelierDavid SeijasAra Llibres. 20,95 euros. 288 pàginesDavid Seijas és un conegut sommelier que ha explicat la seva història d’ascens i caiguda amb l’alcohol al llibre Confessions d’un sommelier. Molt relacionat amb l’univers bullinià perquè va treballar de sommelier durant dotze anys en el famós restaurant de Cala Montjoi, comandat per Ferran Adrià, en el llibre també explica algunes anècdotes i interioritats d’aquella època. Però el més sorprenent és el relat de com ha aconseguit superar el seu problema d’addicció sense renunciar a la seva professió i la seva passió: el vi. Seijas creu que era necessari que sortissin a la llum aquests temes per poder alertar els joves que es dediquen al món del vi i la restauració dels perills que hi ha. No és el primer que ho fa, Raül Balam Ruscalleda també es va sincerar a Enganxat.